2 de març 2009

L'arbre mort

Ara, de cop, he gaudit d’un moment fantàstic que m’ha portat a visualitzar i imaginar escenes místiques. Tant místiques que em marejen i em provoquen nàusees. Em sento tant ple que em repugna el fàstic i els fàstics se’m repeteixen, em pertorben de tal forma que podrien aconseguir de mi allò inimaginable, allò impossible i utòpic, allò increïble i fantàstic. M’avergonyeixo d’escriure sempre el mateix i no extreure’n conclusions, escriure i reescriure passatges, paratges, indrets fantàstics fanàtics, repetint paraules i reiterant conceptes, arbres gastats  que cauen de llàstima, que moren de plaer i es desfan de massa aigua, tanta pluja que cau i no l’entenen, s’ofeguen al beure i accepten resignats banyar-se entre el fang que els envolta i els colga. Quin fang més aspre i quina pluja tant seca, quina pluja tant densa que alberga paraules i sensacions, mots d’emocions perduts en algun dels aires que se’ls emporta quan cap ens els escolta, quan res els valora ni els accepta. Quan res esdevé ésser i els éssers s’esvaeixen; desapareixen.