Les cròniques falses

Tercera crònica [thc]

 

No he considerat entendre’m, no.

És potser l’error

de començar a percebre sons

que no són reals.

Les mans em resulten flonges

i no en controlo els moviments.

La meva ment inventa,

el meu cos interpreta.

Jo em limito

a observar el procediment.

 

Ja és aquí,

em pressiona el pit

i demana sortir-ne.

M’apreta.

El noto.

No sentir seria absurd

i en palpo la calma.

No sóc responsable d’aquestes paraules i,

encara menys, dels fets.

 

Ara em llisquen els dits

per sobre el paper,

com si

d’un ens glaçat es tracés. 

 

Ja és aquí,

em pressiona el pit.

 

Segona crònica [mdma]

 

He gosat atrevir-me a conservar tots els conceptes. Tantes paraules llençades envà. Que m’entristeix saber el que he escrit, i oblidar-ho per sempre. He visualitzat, també, com sis guerrers dansaven embriagats de plaer acaronant enormes caixes negres, que escupien so, electricitat en forma de so organitzat. Combatien el temps i la seva essència, per entendre’l, i enfrontar-se al món ells sols.

Primera crònica [psilocybes cubensis]

 

El regnat de les idees

 

Donà molt poca importància al relleu lluminós del voltant del marc de la finestra que, degut a la decadència del sol a l’exterior i la patètica il·luminació de l’interior, en altres moments li hauria resultat valuosament rellevant. Premia amb força la fusta fosca i d’arrugues marcades que servia d’escriptori i observava el foc de la llar d’una forma exageradament inquieta. Feia massa estona que llegia i no fou capaç de distingir en quin moment havia sortit del text, o si havia aconseguit fer-ho. Confongué el tacte de la fusta amb un gust i es visualitzà mastegant deliberadament els trossos d’aquell polsim de foscor acumulat en estellosos fragments que li rascaven les dents, i insensibilitzaven el seu paladar. Escopí sense pensar-s’ho els trossos d’aquella fusta que, sense haver deixat de prémer amb els dits, s’havia traslladat a la seva cavitat bucal, destrossant-li els límits de la percepció, i ara tot el coll li dolia, i encaixà amb forta pressió les dents per oblidar l’angúnia del fregament reiterat i contundent de la fusta, que li esqueixà fins i tot els llavis.

Semblava impossible que la idealització d’un succés tant estúpid l’hagués portat a reaccionar tal i com si hagués estat cert, i tan aviat com es plantejà la seva incredibilitat, tot ell es fongué en l’eterna incertesa d’una olor que havia viatjat de sobte davant seu. La podia veure, o això semblava, i aixecà la mà i la palpà, poc a poc, era suau, molt suau, i tota l’esquena li explicava pessigolles quan notava el tacte suau d’aquella olor que, de cop, es tornà aspre; molt aspre, i les ungles se li esquerdaren de tant fort com havia volgut entendre’n l’aspre; que fins i tot li rascava la pell. Semblava impossible. Del tacte no en sabé res més, però poc a poc la olor adquirí llum pròpia. No tenia un color definit, sinó tots els colors potser en un de sol, i s’abraçà a la llum, i la prengué per esposa en qüestió dels segons de vida d’aquella sensació. No la oblidaria mai. Mai que esdevingué un instant quan, un cop oblidada aquella muller lluminosa, espontània, s’observà els dits esblanqueïts, de pàl·lid a verd clar, passant pel groc, i arribant només a un color de pell excitat i rogenc de masses sensacions que no eren més que producte d’alguna idea momentània. Una idea que havia recorregut els racons d’aquella habitació tal i com de cop ell volgué investigar els racons del món, i descobrir-ne els secrets, les llegendes, i les olors. Disposà els peus per aixecar-se d’aquella cadira incòmoda, però alguna cosa li impedí el desenvolupament de l’acció. Segur de tocar amb els dos peus el sòl, s’observà les cuixes i descobrí una cama atravessada per damunt de l’altra, ajaguda al seu genoll. I tot culpa d’aquell temps que havia disposat a la sort de l’entorn, que li havia permès oblidar la disposició dels seus membres. Tot disposat a la sort de l’entorn, un entorn impregnat d’idees que passejaven aspres, s’enlairaven cada cop que volia tocar-les, i canviaven de tonalitat tan aviat com les reconeixia. Tot culpa de l’entorn disposat a la sort de la deliberada percepció de l’ambient culpable de ser disposat a la sort d’unes idees que, regnant en la totalitat de l’entorn d’aquell racó insignificant del món, on la sort havia regalat l’entorn a la pragmàtica disposició de les idees, tot ell fou capaç de rendir-se a la voluntat d’un conjunt d’emocions. Tot culpa de l’entorn, regnat per les idees.

madamme*