L'arbre mort

Ara, de cop, he gaudit d’un moment fantàstic que m’ha portat a visualitzar i imaginar escenes místiques. Tant místiques que em marejen i em provoquen nàusees. Em sento tant ple que em repugna el fàstic i els fàstics se’m repeteixen, em pertorben de tal forma que podrien aconseguir de mi allò inimaginable, allò impossible i utòpic, allò increïble i fantàstic. M’avergonyeixo d’escriure sempre el mateix i no extreure’n conclusions, escriure i reescriure passatges, paratges, indrets fantàstics fanàtics, repetint paraules i reiterant conceptes, arbres gastats  que cauen de llàstima, que moren de plaer i es desfan de massa aigua, tanta pluja que cau i no l’entenen, s’ofeguen al beure i accepten resignats banyar-se entre el fang que els envolta i els colga. Quin fang més aspre i quina pluja tant seca, quina pluja tant densa que alberga paraules i sensacions, mots d’emocions perduts en algun dels aires que se’ls emporta quan cap ens els escolta, quan res els valora ni els accepta. Quan res esdevé ésser i els éssers s’esvaeixen; desapareixen.

Terrorisme poètic

Bailes inverosímiles en cajeros automáticos nocturnos. Despliegues pirotécnicos ilegales. Land art, obras terrestres como extraños artefactos alienígenas desperdigados por los parques naturales. Allana moradas pero en vez de robar, deja objetos poético-terroristas. Secuestra a alguien y hazlo feliz. Elige a alguien al azar y convéncele de ser el heredero de una inmensa, inútil y asombrosa fortuna -digamos 5000 hectáreas en la Antártida, o un viejo elefante de circo, o un orfanato en Bombay, o una colección de manuscritos alquímicos-. Al final terminará por darse cuenta de que por unos momentos ha creído en algo extraordinario, y se verá quizás conducido a buscar como resultado una forma más intensa de existencia. Instala placas conmemorativas de latón en lugares (públicos y privados) en los que has experimentado una revelación o has tenido una experiencia sexual particularmente gratificante, etc. Ve desnudo como un signo.

Convoca una huelga en tu escuela o lugar de trabajo sobre las bases de que no satisfacen tus necesidades de indolencia y belleza espiritual.

El arte del graffiti prestó cierta gracia a los laidos subterráneos del metro, y a los rígidos monumentos públicos; el TP también puede ser creado para lugares públicos: poemas garabateados en los lavabos del juzgado, pequeños fetiches abandonados en parques y restaurantes, arte en fotocopias bajo el limpiaparabrisas de los coches aparcados, Consignas en Grandes Caracteres pegadas por las paredes de los patios de recreo, cartas anónimas enviadas a destinatarios conocidos o al azar (fraude postal), retransmisiones piratas de radio, cemento fresco...

La reacción o el choque estético provocados por el TP en la audiencia han de ser al menos tan intensos como la agitación propia del terror -asco penetrante, excitación sexual, asombro supersticioso, angustia dadaesca, una ruptura intuitiva repentina- no importa si el TP va dirigido a una sola o a muchas personas, no importa si va "firmado" o es anónimo, si no transforma la vida de alguien (aparte de la del artista) es que no funciona.

El TP es un acto en un Teatro de la Crueldad que no tiene ni escenario, ni filas ni asientos, ni localidades, ni paredes. Con objeto de que funcione en absoluto, el TP debe desvincularse categóricamente de toda estructura convencional del consumo del arte (galerías, publicaciones, media). Incluso las tácticas de guerrilla situacionistas de teatro callejero resultan ya demasiado conocidas y previsibles.

Una seducción exquisita -conducida no sólo por la causa de la mutua satisfacción sino también como acto consciente en una vida deliberadamente bella- puede ser el TP definitivo. El terrorista P se comporta como un estafador cuyo objetivo no es el dinero, sino el CAMBIO. No hagas TP para otros artistas, hazlo para gente que no repare (al menos por un momento) en que lo que has hecho es arte. Evita las categorías artísticas reconocibles, evita la política, no te quedes a discutir, no seas sentimental; se implacable, arriésgate, practica el vandalismo sólo en lo que ha de ser desfigurado, haz algo que los niños puedan recordar toda la vida -pero no seas espontáneo a menos que la musa de TP te posea-.

Vístete. Deja un nombre falso. Se legendario. El mejor TP está contra la ley, pero que no te pillen. Arte como crimen; crimen como arte.

[Recogido en CAOS: Los pasquines del anarquismo ontológico (1984) y publicados en T.A.Z. Zona Temporalmente Autónoma, Ed. Original: Autonomedia, P.O.Box 568, Williamsburg Station Brooklyn, NY 11211-0568, EEUU; Ed. Española: Talasa, 1996 c/ Hileras, 8, 1º dcha; 28013 Madrid, traducción de Guadalupe Sordo.]

anti.dorë*

He oblidat com estar sol, si no puc estar-hi. Sé que si canto puc entendre’m. Em puc interpretar. He volgut trobar algun racó on distreure’m, on encaixar moments que encara no tenien el seu lloc. Però bé, torno a refregar.me entre ells, els moments, sense saber com coordinar-los. M’enganyen i em fan esclau de la seva voluntat. Si em subordino m’escanyo, em falta l’aitre, si sóc insumbís m’esclafen. I encara que no sé si vull allò que tinc, ho desitjo, i alhora em fa fàstic, ho aparto del meu camp de percpció i ho enyoro, acte seguit. Torno a trobar-me, i stic altra vegada abocat a extreure de mi el que em molesta i m’apassiona, si em regalimen llàgrimes em sento ple, tant que desespero, i torno a esperar-me. Si m’esvero. Que si m’esvero surts de mi i em transformes, que si em relaxo em parles suau, em parles dolça i eterna, tendra i senzilla, aspra i espantada, desesperada i sola; que tornes a trobar-me fosc. Si em presentes la calma i sóc capaç de comprendre’n les lleis, rebentaré d’amor per tot el que no conec encara i esdevindré altre cop histèric; si la histèria tingués pes, jo pesaria plom, com el plom.

 

Ara em disposo a orientar les meves paraules i dotar-les de sentit, un sentit propi però intel·ligible.

És evident que sóc incapaç.

Intentaré per segon cop el fer-me entendre i trobar formes i expressions, trobar maneres, situacions amb les quals el meu cos feble seigui fort, que gaudeixi del desig d’apoderar-se de la seva propia força i pes de plom, i caminar amb passes llargues per algun dels tòpics de la comunicació, per ferme entendre, i que m’entenguin, pintar tots els carrers de sis colors, perquè em comprenguin, que em valorin, que m’interpretin i, que, m’entenguin. Entenguin. M’entenguin. Semblant desig pot resultar utòpic. És tot culpa seva, de Dorë, aquest estrany d’incògnit que em pertorba i que m’observa sempre de reüll, amb un somriure estret que suposa venjança. Que s’oposa a la llògica.

Altre cop els meus papers es perdràn deborats per la pluja, la pluja d’avui, encara que no plogui. I no per què no els entenguin, m’és indiferent. Això no és una crida, no és un reclam, ni cap reivindicació, és un desig que es forma a base de paraules i paper mullat, que interpreta el temps des d’una perspectiva sola, però no única, que busca ens entenedors de la seva dinàmica i evolució, del seu mareig constant i embriagador que ara em deforma per atorgar-me valors, i altre cop, la forma. Una altra forma; un altre concepte. Dorë m’observa i em pressiona. M’observa.

 

anti.dorë*

[myspace.com/madammesound]

Les cròniques falses

Tercera crònica [thc]

 

No he considerat entendre’m, no.

És potser l’error

de començar a percebre sons

que no són reals.

Les mans em resulten flonges

i no en controlo els moviments.

La meva ment inventa,

el meu cos interpreta.

Jo em limito

a observar el procediment.

 

Ja és aquí,

em pressiona el pit

i demana sortir-ne.

M’apreta.

El noto.

No sentir seria absurd

i en palpo la calma.

No sóc responsable d’aquestes paraules i,

encara menys, dels fets.

 

Ara em llisquen els dits

per sobre el paper,

com si

d’un ens glaçat es tracés. 

 

Ja és aquí,

em pressiona el pit.

 

Segona crònica [mdma]

 

He gosat atrevir-me a conservar tots els conceptes. Tantes paraules llençades envà. Que m’entristeix saber el que he escrit, i oblidar-ho per sempre. He visualitzat, també, com sis guerrers dansaven embriagats de plaer acaronant enormes caixes negres, que escupien so, electricitat en forma de so organitzat. Combatien el temps i la seva essència, per entendre’l, i enfrontar-se al món ells sols.

Primera crònica [psilocybes cubensis]

 

El regnat de les idees

 

Donà molt poca importància al relleu lluminós del voltant del marc de la finestra que, degut a la decadència del sol a l’exterior i la patètica il·luminació de l’interior, en altres moments li hauria resultat valuosament rellevant. Premia amb força la fusta fosca i d’arrugues marcades que servia d’escriptori i observava el foc de la llar d’una forma exageradament inquieta. Feia massa estona que llegia i no fou capaç de distingir en quin moment havia sortit del text, o si havia aconseguit fer-ho. Confongué el tacte de la fusta amb un gust i es visualitzà mastegant deliberadament els trossos d’aquell polsim de foscor acumulat en estellosos fragments que li rascaven les dents, i insensibilitzaven el seu paladar. Escopí sense pensar-s’ho els trossos d’aquella fusta que, sense haver deixat de prémer amb els dits, s’havia traslladat a la seva cavitat bucal, destrossant-li els límits de la percepció, i ara tot el coll li dolia, i encaixà amb forta pressió les dents per oblidar l’angúnia del fregament reiterat i contundent de la fusta, que li esqueixà fins i tot els llavis.

Semblava impossible que la idealització d’un succés tant estúpid l’hagués portat a reaccionar tal i com si hagués estat cert, i tan aviat com es plantejà la seva incredibilitat, tot ell es fongué en l’eterna incertesa d’una olor que havia viatjat de sobte davant seu. La podia veure, o això semblava, i aixecà la mà i la palpà, poc a poc, era suau, molt suau, i tota l’esquena li explicava pessigolles quan notava el tacte suau d’aquella olor que, de cop, es tornà aspre; molt aspre, i les ungles se li esquerdaren de tant fort com havia volgut entendre’n l’aspre; que fins i tot li rascava la pell. Semblava impossible. Del tacte no en sabé res més, però poc a poc la olor adquirí llum pròpia. No tenia un color definit, sinó tots els colors potser en un de sol, i s’abraçà a la llum, i la prengué per esposa en qüestió dels segons de vida d’aquella sensació. No la oblidaria mai. Mai que esdevingué un instant quan, un cop oblidada aquella muller lluminosa, espontània, s’observà els dits esblanqueïts, de pàl·lid a verd clar, passant pel groc, i arribant només a un color de pell excitat i rogenc de masses sensacions que no eren més que producte d’alguna idea momentània. Una idea que havia recorregut els racons d’aquella habitació tal i com de cop ell volgué investigar els racons del món, i descobrir-ne els secrets, les llegendes, i les olors. Disposà els peus per aixecar-se d’aquella cadira incòmoda, però alguna cosa li impedí el desenvolupament de l’acció. Segur de tocar amb els dos peus el sòl, s’observà les cuixes i descobrí una cama atravessada per damunt de l’altra, ajaguda al seu genoll. I tot culpa d’aquell temps que havia disposat a la sort de l’entorn, que li havia permès oblidar la disposició dels seus membres. Tot disposat a la sort de l’entorn, un entorn impregnat d’idees que passejaven aspres, s’enlairaven cada cop que volia tocar-les, i canviaven de tonalitat tan aviat com les reconeixia. Tot culpa de l’entorn disposat a la sort de la deliberada percepció de l’ambient culpable de ser disposat a la sort d’unes idees que, regnant en la totalitat de l’entorn d’aquell racó insignificant del món, on la sort havia regalat l’entorn a la pragmàtica disposició de les idees, tot ell fou capaç de rendir-se a la voluntat d’un conjunt d’emocions. Tot culpa de l’entorn, regnat per les idees.

madamme*

l'atzar dada ·

Disturbis: situació greu d’identificació

espectacular acció en blanc.

La mediatització ha de anònims.

Seguretat els policials

a provocar rebrot francès

d’agents polítics.

Detenen la l’oposició Sarkozy

la policia dels policies

i d’agredir agents sospitosos

de l’absoluta

a sospitosos policials.

 

Alguns culpables de la violència.

madamme*

La música electrònica com a estat emocional i element de lluita*

Com tot, fins que hom no és capaç d'entendre i comprendre allò que desconeix, té per costum rebutjar-ho; no acceptar-ho. És així com la música electrònica es presenta normalment en la majoria de la gent: com un aspecte al marge de les nostres vides, alguna cosa que desperta la curiositat d'uns pocs que, tanmateix, no tenen res a veure amb nosaltres. La repercussió que aquest estil de música ha tingut des de la seva aparició, gràcies principalment als mitjans de comunicació i publicitat, ha marcat la seva transcendència més aviat com a una música simple i absurda, com a una moda passatgera i amb poca serietat; una música que podia executar tothom sense l'aprenentatge dels coneixements musicals, deixant sempre de banda fins a quin punt aquests coneixements són importants dins de la composició d'aquesta música (la seva creació) i de quina manera ha esdevingut no només una música sinó una revolució sonora, i un canvi de mentalitat
Després de veure com, amb la popularització de la música electrònica, s'han aconseguit els objectius de moltes de les tendències musicals avantguardistes, com ara la introducció del soroll com a complement musical, la reiteració del so, el minimalisme melòdic, etc., podem avaluar la trajectòria de l'electrònica actual, situant-la sense prejudicis en un dels pedestals de la música moderna, ja sigui per bé o per mal. Ara però, la problemàtica no consisteix en popularitzar-la, sinó en fer entendre a tots els seus seguidors quin és el seu missatge, quina és la dinàmica "ideològica" d'aquesta música, i és que, amb el pas del temps, els principis antimaterialistes, contra la música comercial, d'aproximació i respecte amb les persones i la naturalesa, de la llibertat de pensament... s'han pràcticament perdut. Dins l'escena rave encara podem trobar el missatge pur de la música electrònica, tot i que la popularització d'aquest fenomen n'ha embrutit el contingut, i hem de procurar recuperar-lo.
La música electrònica, encara que no sola, ha simbolitzat un moviment estètic i de pensament, des de la seva aparició, que ha transformat moltes de les perspectives de la música i del pensament musical; gràcies a la possibilitat de manipulació dels sons mitjançant ordinadors, sintetitzadors, compressors, etc., s'han adquirit una quantitat de qualitats tímbriques, d'intensitat, d'obtenció de centenars de nous ritmes que l'home per naturalesa no sabria reproduir, i altres qualitats que fan d'aquesta música una absoluta revolució sonora. És també molt important, però, el moviment ideològic i situacional que aquest estil musical ha desprès amb el temps. És necessari especificar que quan ens referim al moviment ideològic característic de la música electrònica, parlem del que realment ha intentat transmetre (explicat anteriorment) i no el que ha esdevingut. Així, la reproducció d'aquesta música es converteix en quelcom més que un acte lúdic: esdevé una crítica principalment al sistema occidental, i un model de vida, pensament, comportament alternatius a la realitat que es viu. Es planteja el respecte mutu entre persones, ideologies, tendències, classe social, estètica, etc. Lligat a la crítica sistemàtica, apareix també l'oposició a la música comercial i privatitzada, i es manifesta la predominància de la música lliure, de la cultura lliure.
Així, aquest estil musical es converteix en un estat mental/emocional representat i canalitzat pel so, per la música, on tots els que formen part de l'esdeveniment es converteixen en un membre més del sentiment col·lectiu d'aquesta dansa individual, on no és necessari compartir passos de ball ni coreografies per saber fins a quin punt l'emoció transmesa per la música és entesa pel global dels assistents. Així mateix, la gran capacitat que tenen semblants esdeveniments musicals en la seva més pura essència per representar en l'entorn ambients psicodèlics i extraordinaris, fa que el públic, tingui motius per descobrir com aïllar la seva persona del món "real" i potenciar així el desig de canviar-lo, de la mateixa manera que el factor de difussió del missatge reivindicatiu concret adquireix un gran potencial de difussió, ja que resulta molt més atractiu en cadascú. La monotonia de la música provoca en la persona una habituació en l'ambient que tan aviat pot ser repulsiva com fantàstica (depenent de cadascú), i quan l'individu se sent còmode en l'ambient de la música, s'adapta a la seva repetitivitat, de tal manera que els canvis més insignificants (melòdics, rítmics...) són percebuts amb una intensitat desmesurada, i és així com aquesta música es converteix en la simplicitat perfecta, ja que atribueix a un detall minúscul la capacitat de provocar grans sensacions: l'emoció sonora.

madamme*

Reflexió d’un desconegut.

Se'ns diu que ara vivim en un moment de postproducció però la postproducció va començar quan l'ésser humà va tenir altres inquietuds que subsistir i va tenir cobertes les seves necessitats bàsiques. És aleshores l’art una necessitat bàsica de l’home o una forma més d’autocomplaença i, per tant, de postproducció?

És a partir doncs de la formació de societats quan l’home explora les inquietuds de l’ànima i les fa visibles? O si més no, les transforma en el que diem “art” per tal de commoure? De comunicar?

 

És evident que els exemples de l'art defineixen les societats del moment i per extensió la nostra. L'art ha d'agradar o no, però per damunt de tot ha de comunicar, exemplificar, produir, arrencar... Puc dir que algunes de les composicions de música electrònica no m'agraden, però no deixen de produir-me sensacions, imatges o d'esgarrapar-me.

Podria concloure acceptant que la música electrònica, trencant tots els esquemes de la música establerts, és art. Puc dir també que Tàpies no m’agrada, però en canvi, em fascina; tampoc m’agrada la nova arquitectura racionalista i m’impressiona, i m’omple un carrer de Nova York.

 

Que la música electrònica, igual que l'art no figuratiu, igual que la nova objectivitat i l'art postmodern d'avui en dia exemplifiquen la societat del moment. L'individualitat total, el recargolament, la barreja entre persones, la tensió de la vida i la necessitat de fugir d'ella, la rutina, l'esclavitud del segle XXI, la destrucció, la creació de nous exèrcits econòmics...

Tots som més feliços i ens sentim realitzats en observar un paisatge romàntic o un retrat de Renoir però, ell no ens parla de la societat del moment. No entenem l’art dels nostres dies, entre altres coses, perquè parla de nosaltres mateixos i tots sabem que pocs ens coneixem a nosaltres mateixos.

 

En quant a l’artista o al crític: Les circumstàncies de la vida d'algú són el que realment marquen la seva trajectòria com a persona. Prefereixo l'opinió d'un desconegut per tothom o d’un indigent que demostra tenir trajectòria de vida que la teva opinió, gran intel·lectual de les mentides de la humanitat.

Així doncs, l’art és, per damunt de tot, el que un vol que sigui, sempre i quant, no em menteixi.

Feu*